Final del llibre



La Llíber, esgotada per l'esforç, cau al terra i Marcel la porta fins a una casa, on els havien acollit, a Serrallonga, el dia 6 de desembre de 1939.



Ella volia desesperadament agafar l'últim vaixell que la portaria a Mèxic, però les circumstàncies no li ho permetien.

Quedava massa camí, i molt poc de temps per a arribar puntual a l'eixida del vaixell, a Bordeus.

El Marcel ho veu tot perdut, però la parella que els van amagar, el Quim i la Núria, encara veia una última oportunitat.

El Quim els portaria en el seu carro fins a Tolosa de Llenguadoc, on viu el seu germà, el Xavier, que els portaria en cotxe fins a Bordeus.

​

El 10 de desembre de 1939, ells dos van arribar puntuals a la sortida del vaixell, cap a la llibertat.

Arribats al vaixell, al Marcel li toca quedar-se i la Llíber ha de marxar-se a Mèxic tota sola.

Havia arribat l'hora de dir-se adéu, però van citar-se el 20 de novembre de 1975 a València, al Balançà, un establiment a la plaça de l’Ajuntament a València.

Al vaixell li esperaven dos familiars que creia haver perdut, l'avia i el Lenin.

[...]



Era el 20 de novembre de 1975, la Llíber era puntual a la cita amb el Marcel, feia trenta-sis anys des que es van citar.

Ella va passar molt de temps sense poder oblidar al seu amat Marcel, però passà molt més fins que es va enamorar de l'Antoni, el va conèixer a Mèxic, era un buscador més de la llibertat, van tenir una filla, l’Anna, que li deia que havia passat molt de temps i ell no recordaria que s'havien citat, si no havia mort encara.

Són tantes coses, són tants records. Hi han tantes ferides encara obertes, que no sanen fàcilment.

Ella comença a recordar, recorda Lenin, el seu pare que va morir a Mèxic, recorda tant.

Va tancar els ulls i va imaginar que era fi d'any, i la plaça era plena de gent feliç celebrant una nova era de pau i prosperitat.

Eren les cinc i quart, ella, impacient i trista, escolta una veu familiar, era un xicot de poc més de vint anys, era Marcel, el va besar dolçament als llavis com en acomiadar-se al port de Bordeus.

Els quedava tota una vida junts per trencar eixe llarg silenci de quasi quaranta anys.

Els quedava tota una vida per estimar-se.

​

​

 

Final del llibre alternatiu



La Llíber va pujar al vaixell, però no va poder suportar la idea d’estar lluny del seu estimat Marcel.

Va donar mitja volta i va tornar corrent als seus braços, per un moment va pensar que passaria tota la vida sense ell.

No va poder fer res més que córrer buscant-lo, buscant l'amor que quasi deixa escapar.

Va agafar el Marcel i el va pujar al vaixell.



-Vine amb mi, refarem la nostra vida junts, lluny d'aquest maleït Franco i de la seua maleïda dictadura.

-M’agradaria molt anar amb tu.

-Després de tot el que hem passat per a arribar ací et tornes?

-Jo no he dit res de tornar.

​

El vaixell va cridar per última vegada els passatgers.

Una vegada dalt van anar a la seua cabina, van iniciar el viatge que els canviaria la vida totalment.

En arribar a Mèxic va ser tot molt dur, no tenien diners, no coneixien quasi ningú, però tot això va canviar quan van aconseguir un treball, ell a la mina i ella a un bar de la ciutat.

Van canviar molt les coses després d’haver comprat una caseta als afores de la ciutat.

Començaren a estalviar diners a poc a poc, quan van tenir els diners suficients, van canviar la caseta per una molt més gran, perquè ella s’havia quedat embarassada de bessons.



Sis mesos més tard naixerien Maria i Carles, l’alegria de la parella que es van casar fa tres anys.

[...]

​

Van passar trenta-sis anys de l’eixida del vaixell que els va canviar la vida al complet.