top of page

Plaza del Caudillo (Ciutat de València). 20 de novembre de 1975
La Llibertat està feliç perquè Franco ha mort, però també trista perquè per culpa seua han mort molts innocents.

El fet cert és que era mort i ben mort. Per moltes misses que li cantaren no ressuscitaria. Tindria un bon soterrament, al final de la seua llarga i cruel vida, i la seua família tindria una tomba monumental on posar-li flors i plorar-lo, la mateixa tomba que havia costat la vida a tants presoners en construir-la. Tot el contrari de les seues víctimes, a moltes de les quals va segar la vida molt joves. Altres estan desaparegudes, soterrades en les cunetes dels camins, en fosses comunes o en llocs recòndits dels quals les famílies no han tingut mai notícia. (pàg. 13-14)

Ciutat de València. 27 de març de 1939
La Llibertat i la seua àvia Mercè han de fugir a Mèxic perquè el pare de la xica és un conegut republicà.

* Que passa res?
* Heu de marxar. Demà mateix arribaran Casado i els juntistas per pactar la rendició de la ciutat. No podem deixar passar ni un minut més.
* Hem perdut la guerra? -va preguntar entre sanglots la Llibertat .
* Sí, és qüestió de dies, o tal vegada hores, que els feixistes proclamen la victòria.
* No podem abandonar! Defensarem la ciutat! Tal com deia l´avi: mentre hi ha vida, hi ha esperança. Resistirem!
En sentir les paraules de la néta, l'àvia no va poder evitar les llàgrimes, es va amagar el rostre entre les mans.
* No. Tu i l´àvia marxeu cap a Mèxic. Heu d'agafar un vaixell que sortirà del port d'Alacant. Feu les maletes, no podem perdre més temps. (pàg. 17)

Port d'Alacant. 28 de març de 1939
Tots tres arriben al port d'Alacant i el pare se'n va.

Finalment van arribar de nit al port d'Alacant, la seua destinació. Milers de persones s´amuntegaven a les andanes, els molls eren plens a vessar, tots anhelaven un vaixell que els portara cap a l'exili. La Llibertat i la seua família van passar la nit al cotxe, sense dormir. Havia arribat l'hora del acomiadaments. El pare no es va poder esperar que pujaren al vaixell, no podia abandonar el vehicle, de fet ja s´havia arriscat massa portant-les fins a Alacant. (pàg. 23).


Llibertat i Mercè intenten pujar al vaixell però no poden perquè hi ha molta gent.
Totes dues, decidides, van enfilar cap on estaven atracats dos vaixells, el Maritime i l´Stanbrook, el seu. No era fàcil acostar-s´hi, era una gran multitud desesperada la que intentava pujar als vaixells, a empentes, amuntegant-se, de males maneres. (pàg. 24)

Aquestes dos coneixen Lenin i la seua mare, Agnès.

* Com et diuen?
* Lenin- va respondre el nen, amb la boca plena de creïlla torrada.
* Jo em dic Llibertat, però els meus amics em diuen Llíber, i aquesta és la meua àvia, la Mercè. Quants anys tens?.
El nen va somriure i li va mostrar cinc ditets petits. Llíber el va agafar al braç i el va tapar amb el seu abric, feia fred. El nen es trobava bé entre aquelles dues dones que li havien amansat la fam. Quan es va acabar la creïlla, va tancar els ulls i de seguida es va quedar adormit.
* I ara què fem con aquest nen, àvia?
* Doncs, de moment, que dorma. No veig cap vaixell a la vista, així que nosaltres no tenim cap altra feina que cuidar-nos d'ell fins que es presente sa mare.
* I si no apareix?
* De segur que sí, la pobra deu estar desesperada buscant-lo.
Abans que l'àvia acabara la frase va aparèixer una dona jove, alta, morena, molt prima amb uns ulls molt grossos que preguntava pel fill amb un fil de veu .(pàg. 27)

Port d'Alacant. 31 de març de 1939
Finalment avisen que van arribar els soldats i la gent se'n va.

Encara no havia acabat la dona d'explicar-se quan pels altaveus van informar que tothom havia d'abandonar el port d'Alacant, els homes per una banda i les dones per una altra. Tot s'havia acabat. Havia arribat l'hora de despertar del somni, cap vaixell més els duria cap a la llibertat. Tots els seus temors, els seus pitjors malsons es farien realitat en uns quants dies, o en unes quantes hores. L'estranya manera con transcorria el temps en aquell port el feia impossible de mesurar. Finalment, a les tropes franquistes se'ls havia acabat la paciència. (pàg. 34)

Però Mercè i Llibertat es queden. Finalment els soldats els obliguen a eixir del port.

​Els homes van sortir primer, abans de les sis de la matinada. A l'hora en punt van sortir les dones, en silenci. Un silenci que s'apoderaria de tot i de tothom, un silenci instaurat que s'allargaria vora quaranta anys. (pàg. 37)

Cinema Ideal (Ciutat d'Alacant). 5 d'Abril de 1939
L'àvia i la Llíber arriben a un camp de concentració amb Lenin i la Agnès. Coneixen a Maria i aviat els porten a un cinema que fa de camp de concentració.

* Anem al cinema! Anem al cinema!-va començar a aplaudir el Lenin. Totes se'l miraven com si s'haguera tornat boig. Però era ben cert, es dirigien cap al cinema Ideal, que les rebia amb les portes de bat a bat.
* A veure si en fan una del Gary Cooper. Has vist Tres lanceros bengalíes? - li va preguntar la Maria, agafant-li fort una mà mentre sa mare li agafava encara més fort l'altra. La incertesa era tal, que cap d'elles s'atrevia a preguntar. Aviat van sortir de dubtes.
En aquell cine veurien la pitjor pel•pel·lícula de la seua vida, la més terrible. Com que a la ciutat d'Alacant hi havia tanta quantitat de detinguts, van fer servir fins i tot els cines com a presons. Aquell era el lloc elegit per a les dones i les criatures. Estava atapeït, ple a vessar de brutícia i d'humanitat. Aquelles persones semblaven cadàvers, portaven dies sense menjar, sense aigua per a rentar-se. (pàg. 45)

Passat uns dies arriben uns soldats i afusellen a gent innocent.

* ¡Todas contra la pared! ¡Rápido, que no tenemos todo el día! -van ordenar.
Elles van obeir aterrides, amb la mort a la gola. Aquella no era una bona frase, totes sabien el que significava posar-se contra la paret. Van ser aquest paraules les últimes que van sentir moltes companyes i companys abans de morir. (pàg. 49)

Camp De concentració d'Albatera. 8 d'abril de 1939
Altra vegada els porten a un altre camp de concentració: el d’Albatera.


Finalment, els camions es van aturar, havien arribat al seu destí. Les dones van observar incrèdules la gran presó a l’aire lliure que s’obria als seus ulls. En una extensió de quaranta mil hectàrees, s’alçaven desenes de barraques envoltades de filiats. Es trobaven al camp de concentració més famós erigit pels franquistes: el d’Albatera. Era situat en una zona estèril i insalubre coneguda amb el nom del Saladar. No hi creixia ni la mala herba , el somni de les brosses meravelloses convertides en deliciosos àpats s’havia esvaït. (pàg. 53)

L'àvia i la Llíber són interrogades i diuen mentides als soldats.

* ¿A qué partido pertenecéis?
* A ninguno -es va apressar a respondre l’àvia, a la qual no tocava la camisa a la pell. -¿Y tu, putita, seguro que no eres comunista?
Es va adreçar aquest home malcarat a la Llíber. Ella ho va negar amb el cap.
* ¿Se te ha comido la lengua el gato?
* No senyor. (pàg. 55)

València del Cid. 27 de Maig de 1936
Llibertat i Mercè agafen un tren que les porta a València on queden lliures.

De sobte, per a sorpresa de totes les dones, les van deixar marxar.
Eren lliures, no s’ho podien creure. Van accelerar el pas dissimulant, després van arrencar a córrer (pàg. 71).
Més tard arriben a casa i observen que el pis està destrossat.
El portal era obert i la porteria buida. Van pujar a poc a poc, amb alegria però sense forces. Portaven molts dies sense menjar. La porta de sa casa era oberta.
El pis era completament buit. No hi quedava ni un moble. Ni tan sols les ventalles de les finestres. No s’ho podien creure. (pàg. 72)

Vicenta, una veïna, les va veure i les convida a dinar.

Els va costar molt reconèixer-se. No havien passat ni dos mesos des que s’havien acomiadat en aquell mateix edifici i la derrota ja havia deixat empremta en elles. L’àvia i la Llíber, tristes, primes, esquelètiques, brutes, velles, plenes de polls, fetes una llàstima.(pàg. 73)

València del Cid, 30 de Maig de 1939
Llíber i l'àvia han de fugir del pis i vaguen pels carrers de València.

La Llíber i l’àvia amb prou feines aconseguien sobreviure a la vida urbana. Ja feia tres nit que dormien aquell forat i només enganyaven el cos una vegada per dia amb l’escàs i repugnant menjar que repartia l’Auxilio Social, si bé comparat amb el del camp de concentració era tot un banquet de noces. (pàg. 82)

Més tard, l’àvia se’n va perquè ha quedat amb Vicenta i la Llíber encontra un lloc habitable.

La Llíber va provar d’amuntegar unes quantes pedres per poder accedir al primer pis de la finca. Era inútil, estava massa alt. Hauria d’apilar més pedres. Era una feina feixuga per a un cos petit i sense calories, però ella era molt tossuda i no cessava en el seu intent. En retirar una pedra grossa que recolzava en una paret, va descobrir un esvoranc. De sobte va veure com una rata fugia d’ella. De primer li va fer una mica de fàstic, odiava aquells rosegadors menuts i fastigosos que s’havien instal•lat d’una manera cada vegada més nombrosa a la seua ciutat. Però aquell era un territori inexplorat i un animaló més petit que ella no la podia aturar, així que no s’ho va pensar dues vegada i va entrar decidida. La llum d’aquell túnel en miniatura donava a un tros de l’escala de la finca. Es va enfilar fins a un replà on hi havia una porta tancada. La va esbotzar d’una puntada de peu, i quina va ser la seua sorpresa en descobrir un petit habitatge en molt bones condicions. (pàg. 85 – 86)

Mercè va al mercat perquè havia quedat amb una pescatera, que li dóna una bona notícia, el seu gendre és viu.

* Vostè és l’amiga de la senyora Vicenta.
* Sí. Que sap alguna cosa del meu gendre? És viu? -es va atrevir a preguntar l’àvia amb la veu tremolosa.
* És a les muntanyes. Ara tothom li diu el Magistrat.
* I això?
* A mi no m’ho pregunte.
* -Quines muntanyes?
* Les de la comarca dels Ports. Però tampoc li ho puc dir del cert, avui són en un lloc, demà en un altre
* Podria donar-li un missatge?
* -No, es molt perillós. Escolta, jo ja faig massa donant-li la informació que li estic donant, ho faig perquè la senyora Vicenta m’ha explicat el seu cas.
* Podria reunir-me amb ell?
La mercè li suplicava desesperada. La dona se’ va apiadar.
* Ho preguntaré. Torne dimarts que ve.
* Moltes gràcies.
* Senyora, es descuida el paquet.
* Es que no tinc diners -va dir avergonyida la Mercè
* Ja està pagat. (pàg. 88 – 89)


Arriba Mercè al lloc habitable i apareix Marcel, el suposat propietari del lloc.


La Mercè es va regirar, el fum de les sardines omplia l’estança, impedia veure amb claredat la cara d’aquell intrús. Es va espantar molt i va provar de fugir. (pàg. 90)


Les dones immobilitzen Marcel.


De sobte, un cop sec i l’home va caure a terra. (pàg. 90)


València del Cid, 6 de juny de 1939
Llíber es fa passar per un home anomenat Ovidi davant de Marcel, aviat es fan amics.


Un món nou s’havia obert als ulls de la Llíber, el masculí. Tot i les penúries que li havia tocat viure, ara amb el seu nou estatus, el de l’Ovidi, la vida es feia més suportable. (pàg. 98)


A continuació, Mercè va a parlar amb la pescatera i li diuen que està detinguda.


* Senyora! Senyora!
Es va girar i va veure, sorpresa, que era la dona de la verdura, que la seguia tota carregada amb el bebè al braç i un paquet a la mà. Se li va acostar.
* Vostè és la dona de les ganyes?
* Sí.
* No torne per aquí, és molt perillós. L’Empar, l’han detinguda. Ara sóc jo qui es cuida la seua criatura.
* Li ha donat algun missatge per a mi?
* No senyora, jo no em fique en segons quins embolics. Però, com que l’he vista tan preocupada , he cregut convenient advertir-la. Bé, me’n torne a la parada. Prenga, agafe aquest paquet de verdura. (pàg. 105)


Per a guanyar diners Marcel es dedica a l’estraperlo.


Aquest no tenia accés a cap targeta, senzillament no existien, la seua única via per alimentar-se era l’Auxilio Social. Aviat també la van abandonar en descobrir una nova font d’ingressos: l’estraperlo. (pàg. 106 – 107)


De sobte, Marcel diu que se'n va a les muntanyes i aquestes accepten anar-se'n amb ell.


* Me’n vaig a les muntanyes. -va amollar de cop i volta.
* Nosaltres t’acompanyem. -va resoldre la Llíber. (pàg. 109)


Finalment, abans de partir, l’àvia i la Llíber li diuen a Marcel que són família del Magistrat, líder dels Republicans.


* El meu gendre és el Magistrat.

* Vostè és la sogra del Magistrat? SI ja és tota una llegenda! -va exclamar el Marcel-. Diuen que la mateixa guàrdia civil li fuig, que li tenen por. Mai ha perdut una batalla.
* Doncs sí. Potser si els teus amics saben qui sóc, les coses canvien. (pàg. 110)


Comarca dels Ports, 18 de juliol de 1939
Tots tres agafen un cotxe que els porta a les muntanyes.


Al rompent de l'alba, quasi de puntetes, sense fer soroll, van sortir de la ciutat i van fer cap al lloc on els havien deixat un cotxe que els portaria a una nova vida. La Llíber observava els balcons guarnits amb les banderes espanyoles bicolors i tota classe de símbols feixistes. Estava tot preparat per a la gran celebració del dia de l´ Alzamiento, aquell malaurat dia que Franco i les seues tropes es van rebel·lar contra l´ordre democràtic establert. Només feia tres anys i semblava tota una vida. (pàg. 113)


Els amics arriben a la muntanya i troben una casa on els donen de menjar i els preparen per a ser guerrillers.


Hi havia una casa més apartada, tenia les finestres obertes i un ciri encès que feia una petita flama a penes visible. Aquella era la casa on s´havien de presentar.
Neguitosos, van trucar a la porta dos cops lents i tres ràpids. Els va obrir una dona. El Marcel va dir la contrasenya i de seguida els van deixar passar.
* Us he fet una mica de sopa, he suposat que tindríeu gana.
Aquestes van ser les úniques paraules que els va dirigir la dona. Es van asseure a taula i van sopar. Les hores passaven. La dona no donava cap explicació i cap dels tres gosava a fer cap pregunta. Ben entrada la nit van trucar a la porta. Eren dos homes. Un de ros i prim que s´amagava darrere una barba poblada; semblava jove, però tenia la mirada envellida. I un altre més gran, amb els cabells blancs, que era qui parlava. (pàg. 115)


Més tard, interroguen la Llíber perquè el Magistrat ha dit que no tenia cap fill, perquè la Llíber va vestida de xic.


De sobte van sortir de la tenda. Tenien el semblant molt seriós. Van empunyar les armes i van apuntar a la Llíber i la seua àvia. Les dues dones van quedar de pedra.
* Si no em dius de seguida qui ets i què has vingut a fer aquí, et pele ara mateix, xicot!
* Si és el Pere. Però què et passa, Marquès? Què t´ha agafat?- va intercedir per ella el Marcel.
* Tu no t´hi fiques, si no és que ja ho estàs.
* No sé de què em parles.
* El Magistrat no té cap fill!
La Llíber va acotar el cap.
* De segur que és un error! Dis-li-ho, Ovidi!- exclamava fora de si el Marcel, interposant-se entre l´ arma i la Llíber. (pàg. 121)
 

La xica, espantada, confessa que és una xica i Marcel es queda bocabadat.


-És una dona! –va exclamar l´àvia de sobte, mentre la Llíber d'una bursada es descordava la camisa i deixava les mamelles a l´aire.
Tots van quedar bocabadats. El Marcel no donava crèdit als seus ulls.
La Llíber no va tenir altre remei que abatre les cartes i explicar-ho tot fil per randa.
* Però si t'he explicat tot sobre les meues cosines! Fins i tot t'he ensenyat la meua titola! –va exclamar fora de si el Marcel. (pàg. 122)


Comarca del Ports, 24 de Setembre
Un dia, mentre dormen apareix un xiquet, que finalment era Lenin.


-Era molt fosc, però el Marquès de seguida el va reconèixer. Era el nét del moliner.
-Però què fas aquí tol sol?
- Està ple de guàrdies civils- va dir amb un fil de veu, extasiat, el nen, de tant de córrer.
- I com t´has presentat així, sense vestir?
- M´he alçat del llit i per la finestra que hi ha del molí m´he tirat de pressa i he sortit nedant. Havia d'avisar-vos.
La Llíber s´anava acostant a poc a poc a aquell nen, en silenci. Estava segura que el cansament li feia una mala passada. Però de cua d'ull va veure que l´àvia feia el mateix. El nen duia un penjoll al coll.
- Lenin! – va exclamar entre sanglots.
- Llíber! – va dir el nen refugiant-se entre els seus braços. (pàg. 125)


El Marquès explica a Llíber i a l'àvia que l'Agnès ha mort i aquestes dos queden de pedra.


El Lenin s´havia quedat completament orfe, tal com va explicar el Marquès a la Llíber i a l´àvia. L´Agnès, la seua mare, es va haver d'enfrontar a un consell de​ guerra, ignorant els delictes concrets de què l´acusaven i sense conèixer exactament el perquè ni qui havia generat la denúncia. (pàg. 126)


Després, li diuen a les dos que es vagin a França amb Lenin, perquè corren perill. Però aquestes dos demanen temps.


El Marquès va insistir a deixar-lo amb alguna família perquè se'n cuidara. Però la Llíber i la seua àvia s´hi van negar rotundament. Ara elles eren la seua família, i les acompanyaria a França, el Lenin no es tornaria a trobar orfe ni sol.(pàg. 126)


Passats uns dies, el Marquès li demana a Mercè que opere a un soldat i aquesta accepta.


- Tu em vas dir en una ocasió que ets infermera.
-I molt bona! Vaig ser-ho del meu marit fins que se me´n va anar a la guerra i me´l van matar.
-Tenim un company amagat en un mas, molt malferit. El problema és que necessita una operació a vida o mort.
-Jo no en sé res, d'operacions! Val més que crideu un metge.
-És ell , el metge.
-Marquès, no puc operar a ningú.
-De segur que ho has vist fer un munt de vegades.
-No és el mateix.
-Així no em queda altre remei que fer-ho jo.
-Tu?
-Sóc veterinari. Però espere que tu m´hi ajudes. La vida d'aquell home depèn de nosaltres.
L´àvia va quedar pensarosa. Finalment hi va accedir. (pàg. 130)


Comarca del ports, 1 d'Octubre de 1939
Mercè i el Marquès se’n van a veure al malalt, però la Guardia Civil els assalta i arresten a Mercè. El Marquès que malferit i tot el campament se'n va. Però desprès tornen a per Mercè i Llíber es retroba amb el seu pare.


- Pare!
Va córrer cap a ell amb el Lenin en braços. Va fer quatre passes i es va abatre, la debilitat i l'emoció la van trair. El pare els va agafar a tots dos com va poder. Finalment s'havien pogut retrobar, després de tantes penúries, de tant de patir, per fi una cosa bona. Havia passat mig any de sofriments, mig any de dictadura. (pàg. 142)


Finalment arriben els republicans amb l'àvia i tots tres en retroben i el pare li demana a Llíber que vaja a Barcelona.


Per fi es trobaven tots tres junts. Era tot el que els quedava de família. Però aquella alegria els duraria ben poc, havia arribat l'hora de prendre decisions. Altra vegada s'havien de separar. L'àvia necessitava moltes cures, així que el pare va decidir que tant ella com el Lenin es quedarien en un lloc segur on poguera recuperar-se. La Llíber, en canvi, marxaria cap a Barcelona. Havien caigut molts enllaços, i estaven havent molts problemes per a creuar la frontera. El pare va creure convenient que el millor seria esperar el moment en una gran ciutat. El Marcel es va oferir voluntari per acompanyar-la. El pare no ho tenia gaire clar, ja que anirien amb documentació falsa en condició de marit i muller que passaven la lluna de mel a Barcelona. Finalment el van convèncer entre tots. (pàg. 144)


Barcelona. 12 d'Octubre de 1939
A Llíber li acompanya Marcel, s’allotgen en una pensió. Marcel li manifesta l'amor a Llíber, però aquesta no l'escolta.


-Saps, Llíber, em vaig emprenyar molt quan vaig descobrir que eres una dona. Però després me'n vaig alegrar, ara ja no teníem res a amagar. Tu i jo som persones adultes, no tenim secrets l'un per a l'altre, al cap i a la fi tu ja m'has vist nu.
Tot parlant parlant, se li anava acostant una mica més.
-Nosaltres tenim les nostres necessitats, que no són només menjar i dormir, tu ets una dona i jo un home.
Es trobava tan a prop d'ella que sentia la seua respiració.
-Tu m'agrades, jo crec que ja ho has notat. No he vist mai una dona com tu, tan valenta, tan decidida, tan independent. I estem sols, només ens tenim l'un a l'altre. Hem passat tantes coses junts.
La respiració de la Llíber era cada vegada més profunda. Els braços del Marcel es van atrevir a rodejar-li la cintura. Ella callava, només respirava. (pàg. 150-151)


Desprès se’n va Marcel i Llíber es queda sola. Més tard, la senyora de la pensió és detinguda i tots dos han de fugir.

Passats uns dies apareixen en una quadra i la Llíber està nua.


La Llíber es va despertar coberta de mantes en una quadra que semblava abandonada. Va intentar llevar-se però li rodava el cap. De cop i volta es va adonar que anava complement nua. En aquell instant va aparèixer el Marcel.
-Bon dia, Bella Dorment!
-Has estat tu qui m'ha tret la roba?
-No vaig tenir altre remei, anaves tota xopa. Però no et preocupes, ho vaig fer amb els ulls tancats.
-I jo que m'ho crega!
-Com estàs? Sembla que ja no tens febre. Pren, beu una mica de llet. Saps, acabe de munyir una cabra, és més difícil del que em pensava!
-On som?
-Als afores de Figueres, al mas d'un enllaç.
-I la meua roba?
-Ara te la porte
-On eres ahir?
-Ahir? Aquí portes tres dies dormint!
-Què dius ara!
-M'ha tingut ben espantat. Fins i tot t'ha visitat un metge. Sembla que la pluja, afegida a la teua debilitat, no t'ha sentat gens bé. (pàg. 156-157)


Més tard, se'n van amb una camioneta a una masia.


San Llorenç de la Muga. 20 de Novembre de 1939​
Van arribar a una frontera on hi havia prohibicions.


La frontera era una zona d'alt risc, per això en aquesta es van adoptar mesures excepcionals. Per a qualsevol tipus de desplaçament es necessitava un salconduit, encara que només fóra per a anar d'un municipi un altre. A l'altra banda de la frontera hi havia un grup nombrós d'informadors que permetia a la policia espanyola estar advertida de tot el que passava. A l'interior, la lluita contra la guerrilla es va basar en bona mesura en el control de les masies pròximes a la frontera. Es va prohibir l'exercici de la caça, la circulació camps a través des de les vuit del vespre fins a les set del matí, facilitar allotjament, menjar, vestit o informació que, a partir de les deu de la nit, foren apagats els llums i extingits els focs perceptibles des de l'exterior a totes les masies. Malgrat les mesures preses, nombroses masies contravenien totes aquestes ordres, algunes per col•laborar activament amb els guerrillers, d'altres perquè eren habitades per individus que es dedicaven al contraban, l'altre gran negoci de la dictadura. (pàg. 162)


Després arriba una dona i els dóna un lloc per a passar la nit i menjar.


De seguida es van posar en marxa muntanyes endins. Tot i els anys, la dona caminava lleugera, els costava una mica seguir-la per aquells camins tan inclinats costa amunt. El refugi era molt ben condicionat, es notava que hi havia passat molta gent.
-Us deixo menjar per a tres dies. Quan passi la tempesta, us vindré a buscar. No sortiu d'aquí per res del món.
-Som gaire lluny de la frontera?-es va interessar el Marcel.
-No, només hem de seguir el riu la Muga, naix a l'altra banda. Però el camí és difícil i més en aquest temps. Una vegada travesseu la frontera, aneu amb compte, no us refieu de ningú o us internaran en un camp de refugiats. Sé de què parlo, he passat moltes persones que tenien els familiars allà, són horribles, el tracte és inhumà (Pàg. 164).
Aviat, com no rebien notícies de la dona, tots dos se’n van a passar la frontera, i tots dos passen penúries.
No sabia d'on treia la força, potser de la ràbia acumulada tot aquest temps. Potser perquè no estava disposada a perdre l'única persona que li quedava al món. Potser era l'amor pel Marcel el que li va donar energia per a caminar i caminar seguint el curs del riu, fins a quedar esgotada, fins que les forces la van abandonar definitivament. El seu cos tan prim i dèbil no podia més. Havien estat anys de penalitats, mesos d'horror i de tristesa, necessitava descansar. I es va deixar caure sobre un mantell de neu blanca i pura que ningú havia trepitjat mai. Al costat del cos del seu estimat Marcel, finalment va aclucar els ulls. Aquest havia estat el seu darrer esforç fins a perdre l'últim alè a la vora de la Muga. (pàg. 168)


Serrallonga. 6 de Desembre de 1939
La Llíber es desperta en casa d'uns desconeguts. Estaven a França. Més tard, se’n van cap a Bordeus, on agafarien un vaixell cap a Mèxic.


L'endemà van partir cap a Tolosa de Llenguadoc. El viatge amb carro es va fer dur i pesat, sobretot per a la Llíber, que a penes es podia mantenir dreta. Però, tot i els inconvenients, ho van aconseguir. A més a més van esquivar la policia francesa. Després de tant d'esforç no volien acabar en cap dels camps de refugiats que hi havia a la vora. (pàg. 172)


Bordeus (la Gascunya, Occitània). 10 de Desembre de 1939
A Bordeus, Marcel li diu a la Llíber que no anirà amb ella.


- Vinga, Marcel, que aquest no espera ningú!
El Marcel continuava palpant en silenci.
-Ja ho saps, estimada, aquest vaixell t'espera només a tu. Jo ja he fet la meua feina, t'he acompanyat fins aquí. Ara me'n torne. Derrotats però no vençuts, la lluita contra el franquisme continua a les muntanyes.
-Doncs, si és així, jo t'acompanye. No podràs desempallegar-te de mi tan fàcilment- va replicar la Llíber amb els seus ulls del color de les castanyes negats de llàgrimes.
-No ho faces més difícil, puja al vaixell. Aquesta maleïda guerra no durarà gaire i aleshores...
-Aleshores res! Això mateix va dir mon pare al port d'Alacant. Ets un malparit! No em pots deixar abandonada. Què faré jo tota sola a Mèxic?
Ell la va abraçar amb força.
-Te'n sortiràs, n'estic completament segur. A més a més, no t'hi acostumes, perquè quan tot això acabe, el mateix dia, tenim una cita a les cinc de la tarda a la cafeteria Balançà. (pàg. 175-176)


Més tard al vaixell, Llíber s'encontra amb l'àvia i amb Lenin.


Li va indicar quina era la seua cabina i en va obrir la porta. No donava crèdit als seus ulls en veure qui l'esperava a l'interior, eren l'àvia i el Lenin. Tots tres es van fondre en una llarga i càlida abraçada. (pàg. 176)


Plaza del Caudillo (Ciutat de València). 20 de Novembre de 1975
La Llíber està a la plaça de l'ajuntament i recorda la seua filla i Lenin, que s'ha quedat a Mèxic. Està esperant Marcel, doncs van quedar en prendre xocolate quan es finalitzara l'infern. Finalment es fa el rencontre.


-Disculpe, que té hora?- va preguntar una veu masculina darrere seu.
-Les cinc i quart- va respondre ella sense esma, amb un fil de veu. Sabia perfectament l'hora exacta. Feia molt temps que vigilava el rellotge, que contemplava impassible el pas del temps. Es va girar lentament. Els seus
ulls del color de les castanyes es van encreuar amb la blavor de la mar, amb l'horitzó de la mirada d'un xicot de poc més de vint anys. Amb el passat i un futur més que desitjat.
-Marcel...
Es va llançar als seus braços. Ell la va estrènyer amb força i li va fer un llarg i dolç bes als llavis, com el que li va fer ahir, quan la va acomiadar al port de Bordeus. No calien les paraules ni les explicacions. S'havien retrobat. Els quedava tota una vida junts per trencar aquell llarg silenci de vora quaranta anys. Els quedava tota una vida per estimar-se. (pàg. 176)

Context temporal

bottom of page